- Informació
- Xat IA
Apunts part Dret Civil
Fonaments del Dret Privat i de l'Empresa
Universitat Pompeu Fabra
Recomanacions per a tu
Comentaris
Altres estudiants també han consultat
Studylists relacionades
Fonaments del dret privat i de l’empresaderecho curso 1dret privat i de l'empresa 2nVista prèvia del text
Professora: Sònia Ramos Dret Civil
BLOC I: Normes jurídiques de dret privat. La seva situació dins del sistema jurídic Dret com a dret privat: comparació amb dret públic Subjectes que intervenen i interessos protegits en les relacions que regulen En les relacions jurídico-privades, els subjectes que intervenen son els particulars i els interessos que es protegeixen son els d’aquests. Exemple: matrimonis, testaments... Amb aquestes relacions jurídico-privades es pretén protegir a aquests particulars.
En el dret públic, en tota la intervenció jurídico-pública intervé l’administració pública. Tota actuació administrativa ha d’estar justificada amb la consecució d’un determinat interès públic.
Aquesta distinció s’ha d’entendre com que en una relació jurídico-privada, per exemple, poden existir els dos tipus d’interessos (públic i privat). Poden conviure interessos purament privats però també interessos públics. Com a conseqüència de la intervenció del dret públic, l’administració posa unes determinades obligacions de caràcter públic als particulars. En el cas de no ser respectades, el particular estarà subjecte a sancions administratives.
Característiques de dret civil i mercantil com a dret privat És característic del dret privat que les parts implicades en la relació tinguin una posició d’igualtat, mentre que en les relacions del dret públic l’administració actua amb imperium (disposa d’una posició de superioritat i jerarquia envers el particular amb el qual es relaciona). Això li dona unes determinades prerrogatives jurídiques que no tenen els particulars en una relació jurídico- privada.
El criteri més important és aquell que identifica com a característica del dret privat el caràcter dispositiu de les normes enfront del caràcter imperatiu de les de dret públic. Totes les normes de dret privat i públic son obligatòries perquè no només descriuen un determinat comportament i una determinada situació sinó que a demés determinen com hauria de ser un comportament o una situació. Això es propi tant de les normes del dret civil i mercantil com de les de dret administratiu.
Caràcter dispositiu: la pròpia norma de dret privat, quan és dispositiva, permet a les parts per la seva pròpia voluntat no aplicar la norma jurídico-privada. En algun cas serà necessari que els propis particulars determinin d’acord amb la seva voluntat quin ha de ser el contingut de la relació jurídica. El caràcter dispositiu permet al particular no aplicar-la i introduir quina és la regla jurídica que vol aquest per tal de regular aquella situació jurídica. No totes les normes de dret privat son dispositives.
El principi de llibertat que regeix en l’àmbit del dret privat atorga als particulars un poder més i té a veure amb la possibilitat que tenen els
particulars d’escollir quines son les normes que han de regular la relació jurídica. Decideixen quin ha de ser el contingut de les normes jurídiques. Això s’anomena principi d’autonomia privada, el qual es basa en aquest poder de crear regles jurídiques i quins són els efectes jurídics que volen per les seves relacions.
Un altre criteri que distingeix el dret privat del dret públic és el dret creat pels propis particulars. Aquests poden crear normes i efectes jurídics. Aquesta capacitat de crear efectes jurídics no existeix al dret públic, el qual està creat per les fonts del dret i, per tant, està format per les normes jurídiques creades pels poders públics.
Les normes de dret públic utilitzen la imposició de conductes i, en el cas de que la conducta desitjada no es respecti, el dret públic sanciona al particular que ha incomplert la norma. Aquests son els mecanismes bàsics per fer efectiva la norma i aconseguir els seus objectius. En el dret privat, la manera que té de fer-se eficaç i complir els seus objectius és per la via de controlar l’ eficàcia de la voluntat de les parts. El dret privat controla l’eficàcia de les relacions creades pels particulars. El dret privat li pot treure eficàcia a alguna relació si adverteix, per exemple, que hi ha algun vici en la voluntat. Llavors, en casos així, pot declarar la relació jurídica ineficaç i per tant és invàlida.
Dret civil com a dret general. En comparació amb els drets privats i especials. El dret civil té un àmbit d’aplicació subjectiu que admet a totes les persones físiques i jurídiques sense exclusió. Regula el dret de la persona sense tenir en compte cap condició ni atribut d’aquesta. Regula qüestions generals com la capacitat de ser titular de drets i obligacions, d’obrar... Regula les diferents institucions jurídiques del dret privat. Perquè la persona pugui exercir els seus interessos patrimonials i personals ho fa des d’una perspectiva general.
Civil: regula la teoria general de les obligacions, dels contractes i alguns tipus de contractes amb particulars com la compravenda, l’arrendament, contracte de mandat (una de les parts encarrega a una altra la realització d’un encàrrec)... El CC regula els diferents tipus contractuals i ho fa des del punt de vista que aquests contractes puguin ser utilitzats per qualsevol tipus de subjecte o particular. Regula les institucions bàsiques de tota societat. En canvi, els altres drets privats, especifiquen i delimiten el seu àmbit material d’aplicació.
Mercantil: El dret mercantil regula l’estatut jurídic dels comerciants. El Codi de Comerç (CdC) també regula els actes de comerç siguin o no comerciants els que els executen. Exemples d’actes de comerç: el contracte de comissió (és el contracte de mandat sempre i quan una de les parts sigui un comerciant), el contracte de compravenda mercantil... Regula els tipus contractuals que estiguin vinculats amb l’activitat comercial pels subjectes que formen part de la relació jurídica. El dret mercantil no només està recollit en el Codi de Comerç sinó que el legislador estatal ha regulat varies matèries de
nacionals que poden resultar aplicables en aquella relació jurídica. L’objectiu d’aquest dret és crear normes que determinin quina és la llei aplicable en aquella relació. També té com a objecte determinar les normes que fixen la competència judicial (quin tribunal de quin país ha de conèixer del conflicte). Preveu normes de conflicte i de competència judicial. Regeix el principi d’autonomia de la voluntat. El dret internacional privat està regulat en ordenaments europeus. No obstant, son preferents/superiors les normes regulades en el CC espanyol. Reglaments comunitaris principals: Reglament relatiu a la competència judicial i Reglament de llei aplicable a les relacions contractuals i extracontractuals respectivament.
Origen històric del dret civil El dret civil espanyol i català, al igual que altres drets europeus, provenen del dret del ciutadà romà. Aquest Dret Romà va ser compilat per l’emperador Justinià al CIC durant el segle VI. Aquest dret va ser rebut pels ens territorials del segle XII (Edat Mitjana), concretament en universitats com la de Bolonya, per exemple. El Dret Romà juntament amb el Dret Canònic van formar el Dret Comú. El Dret Romà convivia amb els drets de creació pròpia dels diferents territoris. Aquesta coexistència va finalitzar quan es va iniciar un procés de nacionalització del dret privat, el qual es va consolidar amb el procés de codificació del dret privat que va tenir lloc durant el segle XIX a diferents ritmes en els diferents estats.
Es poden trobar algunes característiques comunes del que va suposar aquest procés de codificació:
En primer lloc, el procés de codificació va suposar un procés de nacionalització del dret. Els estats només donaven validesa al dret creat pels propis poders de l’Estat i rebutjaven el dret existent perquè era un dret que havia estat originat per unes fonts externes al propi Estat.
La codificació del dret en una sola norma pretenia crear un dret igual per tots els ciutadans, uniforme, evitant així els particularismes jurídics que poguessin existir en cada territori. El codi suposava, no només recopilar el dret preexistent en una sola norma creada per l’Estat, sinó també suposava una nova forma de crear el dret. Es volia una norma que evites les contradiccions, incoherències, buits legals... Són característiques dels codis la coherència i la sistemàtica entre les diferents regles jurídiques que inclouen. Preveuen mecanismes per evitar els buits normatius per la via de determinar que algunes de les regles son supletòries etc.
També deroguen el dret preexistent. Des del moment en el que el dret preexistent (Dret Civil Romà) ha estat creat per una font externa, l’Estat el rebutjava i el que feia el codi era derogar tot el dret preexistent. Exemple: art 1976 CC. Fruit d’aquest procés neix el CC Francès de 1804, el CC Espanyol de 1889 i el CC Alemany de 1896. També neix el primer CdC de 1889 que va ser substituït per l’actual CdC de 1885. Durant el segle XX, el desenvolupament del dret civil es produeix també per la via de lleis especials, unes de les quals son
molt importants en l’ordenament jurídic civil com per exemple la Llei d’arrendaments urbans o la Llei hipotecaria.
Formació del dret civil català en el marc de la creació del CC 1889 i en l’actual etapa constitucional Una característica de la formació del dret civil espanyol es la pluralitat de drets civils territorials. Abans del CC 1889, en concret en les èpoques medievals i en l’època moderna, existien diversos drets civils territorials en la península ibèrica. Amb els decrets de Nova Planta del rei Felip V, es van prohibir les fonts territorials normatives, és a dir, es va prohibir que per part d’aquests territoris es creés nou dret civil (excepte en els territoris de Navarra i el País Basc). No obstant, aquest decret no derogava el dret civil preexistent en aquests territoris, sinó que es mantenia la vigència del dret civil preexistent. El CC espanyol havia d’afrontar la qüestió de com tractar els drets civils preexistents dels diferents territoris en el territori espanyol. La manera com ho va fer va ser conservar els drets civils anomenats ‘forals’ o ‘especials’ en la seva integritat i l’estat espanyol va compilar els drets civils especials en diferents normes estatals. Exemple: compilació de dret civil de Catalunya (1960) i també es van aprovar altres compilacions per Biscaia, Àlaba, les Illes Balears, Galícia, Aragó i Navarra.
L’estat espanyol establia la supletorietat del dret civil estatal respecte el drets civils especials. La prohibició de les fonts territorials per crear nou dret civil es va mantenir fins la CE 1978 amb excepció del període de la II República espanyola, moment durant el qual es van recuperar competències per a legislar sobre Dret Civil. A Catalunya, durant aquest període, es va crear el Tribunal de Cassació de Catalunya, les resolucions del qual son importants com a font d’interpretació del Dret Civil Català actual.
El CC 1889 no va aconseguir uniformar el dret civil en tot el territori espanyol.
Formació del dret civil català en el marc de la creació del CC 1889 i en el marc de la CE Abans de la CE convivien els drets civils especials i el dret civil estatal. Va existir dret civil propi en els territoris de Catalunya, País Basc, Balears, Navarra, Galícia, Aragó i València (aquí es basava en el dret consuetudinari). La CE atorga a les CCAA poder legislatiu per crear el seu propi dret. Una de les matèries sobre les quals la CE es pronuncia en termes de competència és la matèria de dret civil.
En el cas català, el legislador català, un cop es va aprovar la CE, el que va fer va ser assumir la competència que li atorgava l’Estat en matèria de dret civil en l’Estatut de Catalunya de 1979 i va aprovar per primer cop dins l’etapa constitucional la llei catalana que aprovava el text refós de la compilació de dret civil català. És una norma aprovada pel decret-legislatiu 1/1984 de 19 de juliol.
Dret privat i Constitució espanyola de 1978 L’aprovació de la CE suposa que l’ordenament jurídic civil forma part dels sistema de fonts que la mateixa CE estableix. La CE passa a ser la font suprema de l’ordenament jurídic espanyol. Es la que regula els drets i llibertats fonamentals de la persona i ordena com s’ha d’organitzar territorialment l’Estat
protegir aquests drets i llibertats i, quan els vulguin limitar, ho han de fer de manera justificada i amb un respecte al principi de proporcionalitat.
S’ha de distingir entre els diferents àmbits del dret privat per saber si s’apliquen de la mateixa manera els drets i llibertats fonamentals establerts a la CE. En alguns àmbits, el propi legislador ja ha exigit en el marc de les relacions jurídico privades un respecte al principi d’igualtat entre homes i dones (3/2007), per exemple. Aquesta llei estableix que en el marc de les relacions laborals i comercials els empresaris han de respectar aquest principi d’igualtat per raó de sexe. Quan la llei ho fa no hi ha problema. Es pot afirmar l’eficàcia horitzontal del principi d’igualtat i altres drets fonamentals, en canvi, quan la llei no ho ha explicitat, llavors és quan torna a sorgir la pregunta i la resposta no és clara. Per exemple, en el dret d’associacions o el dret a contraure matrimoni, el principi d’autonomia privada s’expressa d’una manera molt àmplia, i el causant que ha de decidir sobre el destí dels seus béns per després de la seva mort pot decidir lliurement i sense donar explicacions de perquè ho fa que discrimina o margina a un membre de la seva família que per llei tindria dret a rebre part de l’herència. Això es pot fer en el dret d’associacions en virtut del dret d’autonomia privada. Fora dels casos en els que la llei estableix aquest respecte al principi d’igualtat i a altre lleis fonamentals, en les relacions jurídico- privades s’ha d’anar cas per cas.
Dret civil i estat autonòmic En un primer moment, aquest dret civil català es va desenvolupar mitjançant codis i lleis civils especials (Codi de successions, de família, llei d’autonomia del pacient, llei d’unions estables o de parella...). No va ser fins a l’inici del segle XXI, al 2002, que s’aprova el primer llibre de codi civil de Catalunya. Aquest codi es dissenya com un codi obert, és a dir, es preveu que el legislador català vagi aprovant els 6 llibres que es preveuen del CCC de manera progressiva en el temps. El llibre 6è, que només s’ha regulat de manera parcial, és del 2017.
Cal tenir en compte el contingut dels 2 textos normatius següents: l’art 149.1ª CE i l’art 129 EA en matèria de competències de dret civil. Juntament amb aquests dos textos s’ha de controlar quina és la interpretació que fa el TC d’aquests dos articles. No hi ha una interpretació uniforme d’aquesta doctrina.
Interpretacions de l’art 149.1ª CE a la doctrina Regla general: competència exclusiva de l’Estat en matèria de legislació civil. Regla de salvaguarda: atribueix la competència sobre ‘conservació, modificació i desenvolupament’ dels drets forals existents a les CCAA de Catalunya, País Basc, Balears, Navarra, Galícia i Aragó. Sorgeixen 3 interpretacions diferents de l’expressió ‘conservació, modificació i desenvolupament’. Tesi autonomista: és la tesi més àmplia. Segons aquesta tesi, la CA podria legislar sobre la matèria civil amb excepció d’aquelles matèries que es reserven exclusivament a l’Estat. Tesi centralista: és restrictiva. La CA podria conservar i modificar el seu dret propi però sempre que regulés matèries que ja estaven
regulades en la compilació respectiva en el moment d’entrar en vigor la CE. És un model de dret civil únic. Aquesta visió no es acollida pel TC, ja que segons la seva interpretació es podrien regular matèries que no es contenien en el dret civil propi a l’entrada en vigor de la CE. Tesi foralista: és intermitja. La CA podria conservar i modificar el seu dret civil propi però podria anar una mica més enllà que la tesi centralista en el sentit de que podria regular matèries encara que no estiguessin regulades expressament en la compilació prèvia a l’aprovació de la CE. Els permetria innovar sempre i quan aquest nou dret civil estigui vinculat a matèries ja regulades per les compilacions. Innovació sobre matèries connexes a les ja regulades. Reserva final: atribueix a l’Estat la competència exclusiva en tot cas sobre les següents matèries: l’aplicació i eficàcia de les normes jurídiques, les relacions jurídica-civils relatives a les formes del matrimoni, l’ordenació dels registres i els instruments públics, les bases de les relacions contractuals, les normes per resoldre els conflictes de lleis i la determinació de les fonts del dret, en respecte a les normes del dret foral o especial. En aquestes matèries, el dret civil estatal és d’aplicació general i directa.
STC 31/2010 (EA Catalunya) El TC considera que hi ha una interpretació possible (constitucional) sobre l’article 129 EA. Aquest article diu que la Generalitat de Catalunya té competència exclusiva en matèria de dret civil. Segons el TC, és possible interpretar aquest precepte d’acord amb la CE. Arriba a aquesta conclusió dient en primer lloc que les matèries que es reserven a l’Estat en l’art 149.1ª no poden ser la regla bàsica principal per determinar l’àmbit que li correspon a aquest i l’àmbit que li correspon a la CA. La clau està en la competència de la CA per modificar i desenvolupar. El terme de desenvolupar no es pot interpretar com a sinònim de modificar: la CA ha de poder regular matèries que no estaven positivitzades o regulades expressament en la compilació respectiva en el moment d’aprovar-se la CE. La CA no té una competència general en qualsevol matèria de dret civil. La clau està en la connexió que hi ha d’haver entre la matèria que es vol regular i les matèries regulades prèviament en la compilació de dret civil corresponent. En aquest sentit, acaba concloent que l’art 129 EA és constitucional perquè es pot llegir de la següent manera: la Generalitat té competència exclusiva per conservar, modificar i desenvolupar el dret civil propi català. Llegida en aquests termes, la Generalitat té una competència de caràcter exclusiu en aquests termes. Aquest article NO s’ha d’entendre com que li està atorgant a la Generalitat la competència per regular qualsevol matèria de dret civil. La tesi que estaria adoptant el TC en aquesta sentència seria la foralista.
STC Ple 132/2019 sobre la constitucionalitat Llibre VI CCCat en matèria de contractes El legislador català el que fa en el Llibre VI és regular de manera completa 3 contractes importants: compravenda, permuta i mandat.
Son matèries pròpies de l’estatut personal de l’individu les que tenen a veure amb qüestions de capacitat per raó de l’edat, drets i deures de família i la successió per causa de mort.
Per exemple, una persona amb veïnatge civil català, quedarà subjecte al dret civil català en aquestes matèries, però això no significa que totes les relacions en les que participi estiguin regulades pel dret civil català (va en funció de la relació jurídica en la qual participi).
Hem de distingir entre el veïnatge civil i l’administratiu. El veïnatge administratiu és una condició que tenen els subjectes per raó de tenir la residència habitual en un determinat lloc. A partir d’aquest veïnatge, la persona adquireix determinats drets públics, de tipus administratiu. Exemple: dret a participar en els assumptes públics del barri on viu, drets polítics... No té res a veure amb la determinació de la llei civil aplicable a l’estatut personal de l’individu. El veïnatge civil només té sentit aplicar-lo a persones nacionals espanyoles que estan subjectes al dret espanyol, mentre que el veïnatge administratiu és una condició que s’aplica a ciutadans espanyols i a nacionals d’un altre país.
Criteris d’adquisició L’art 149.1 CE determina com s’adquireix, es conserva, es perd i es recupera el veïnatge civil d’acord amb la llei.
La regulació del veïnatge civil pels nacionals espanyols està prevista a l’art 14 CC. Aquest precepte va ser modificat per la Llei 11/1990 per eliminar una regla que discriminava a la dona. Segons aquesta regla, la dona adquiria pel fet de casar-se el veïnatge civil del marit. Aquesta regla va ser derogada per motiu d’inconstitucionalitat.
- Per filiació (ius sanguinis): És la manera prioritària i preferent d’adquirir-lo. El fill/a adquireix el veïnatge civil dels seus progenitors quan aquests dos tenen el mateix veïnatge civil. per adopció, l’adoptat no emancipat adquireix el veïnatge civil dels adoptants (14. CC). Aquesta regla també s’aplica quan només 1 dels 2 progenitors és nacional espanyol o quan només hi ha 1 progenitor.
La situació es complica quan els 2 progenitors no tenen el mateix veïnatge civil. L’art 14 CC preveu diferents criteris: Li aplica al fill el veïnatge civil respecte aquell progenitor pel qual s’ha determinat primer la filiació i quan la filiació s’ha determinat en el mateix moment respecte els dos progenitors (situació habitual) s’aplicaria un criteri més efectiu que és el del lloc de naixement.
Els pares, durant els 6 mesos després del naixement, tenen la opció de canviar el veïnatge civil del fill, atribuint-li el veïnatge civil d’un dels progenitors. Aquesta és una opció que reconeix el propi art 14.3 CC i consisteix en que els progenitors que tenen un veïnatge civil diferent puguin concedir qualsevol dels seus veïnatges civils al
fill. Ho han de fer de comú acord mitjançant una declaració davant l’encarregat del Registre Civil. Aquesta opció es concedeix al fill a partir dels 14 anys i fins a l’any següent de la seva emancipació (estat civil de la persona física que li permet equiparar-se a efectes jurídics al major d’edat).
Si un dels pares no té veïnatge civil (per ser estranger), adquireix el de pare o mare espanyola.
Per lloc de naixement (ius soli): Els fills la filiació dels quals no estigui determinada o que els pares no tinguin el mateix veïnatge civil i no siguin aplicables els criteris de l’art 14 CC, tindran el veïnatge civil del lloc de naixement.
Adquisició subsidiària comú: Si el lloc de naixement fos un lloc situat fora de l’Estat espanyol, com a últim criteri, el CC preveu que serà aplicable el veïnatge civil comú (veïnatge de dret comú).
Adquisició per opció: El fill pot canviar el veïnatge civil que li ve assignat per les regles anteriors i canviar-lo pel veïnatge civil de lloc de naixement o de qualsevol dels progenitors. Per fer-ho haurà d’estar assistit pel seu representant legal si no està emancipat, i si està emancipat (a partir dels 16 anys) pot acudir sol per fer aquesta declaració davant del Registre Civil per la qual canvia el seu veïnatge civil assignat per raó de naixement o filiació.
L’article 14 CC també ofereix la opció de canvi del veïnatge civil al cònjuge sempre i quan no estigui separat legalment o de fet. En la regulació actual, el cònjuge, ja sigui home o dona, té la capacitat d’obtenir el veïnatge civil del seu cònjuge i això ho pot fer per efectes successoris, per exemple.
- Per residència continuada: El veïnatge civil es pot adquirir per raó de la residència. Hi ha 2 maneres: una via ràpida i una via lenta. Via ràpida: li permet a la persona, després d’haver residit de manera continuada i ininterrompuda durant 2 anys en un determinat territori, anar a l’encarregat del RC i sol·licitar el veïnatge civil declarant que és vol del territori on ha residit. Aquesta regla no determina quina edat ha de tenir la persona per poder exercir aquesta declaració de voluntat. Per analogia, la doctrina admet que es pugui aplicar la norma dels 14 anys assistit per un representant legal o persona emancipada.
Via lenta: pel mer fet de residir de manera continuada durant 10 anys en un mateix territori, el dret automàticament li atorga a la
L’art 15 CC permet a la persona escollir entre els veïnatges civils de diferents territoris. Des del veïnatge civil corresponent al lloc de la seva residència o al lloc del seu naixement, o l ́últim veïnatge de qualsevol dels seus progenitors o adoptants o el del seu cònjuge. Hi ha una opció per part de la persona d’escollir entre aquests veïnatges civils.
Art 14 EAC 2006: els estrangers que adquireixin la nacionalitat espanyola tindran el veïnatge civil català. Resten sotmesos al dret civil català mentre mantinguin el veïnatge administratiu a Catalunya. Aquest criteri és diferent del de l’art 15 CC. El propi precepte acaba dient que ‘llevat que manifesti voluntat en contra’.
No és obligatori inscriure el veïnatge civil en el RC, és opcional a no ser que es tracti d’un dels drets d’opció que es tracta a l’article 14 i 15 CC (opció de l’estranger de nacionalitat espanyola, residència de 2 anys o conservació de veïnatge diferent al lloc de residència habitual). Això dificulta la seva prova. En casos de dubte, el propi CC preveu una clàusula de defecte que diu que el veïnatge civil serà el corresponent al del lloc de naixement (art 14 CC).
Art 15 CC: l’estranger que recupera la nacionalitat espanyola adquireix el veïnatge que tenia abans. No té la opció a optar entre els diferents criteris que preveu el primer apartat de l’article 15 CC.
L’art 111.3 CCCat estableix que ‘les persones estrangeres que adquireixen la nacionalitat espanyola resten sotmeses al dret civil català mentre mantinguin el veïnatge administratiu a Catalunya llevat que manifestin llur voluntat en contra’.
Veïnatge local Dins d’un territori amb dret civil propi poden haver-hi localitats que tinguin determinades especialitats en dret civil, per tant pot ser necessari un criteri que determini quan la persona està subjecte a aquestes particularitats jurídiques dins d’una de les localitats del territori amb dret civil propi. El criteri que soluciona aquesta pluralitat d’ordenaments jurídics dins d’un mateix territori és el veïnatge local.
Les regles per determinar el veïnatge local, és a dir, la condició que fa que una persona quedi subjecte a determinades particularitats jurídiques jurídico-civils dins d’un mateix territori amb dret civil propi és el veïnatge local. Es determina d’acord amb els mateixos criteris que s’empren per determinar el veïnatge civil. Aquesta és la regla establerta tant en l’art 15 CC com en l’art 111 CCC, on també es reconeix el veïnatge local.
L’art 111.3 CCCat: ‘el veïnatge local és determinat per les normes que regeixen el veïnatge civil’.
Tema 2 – Interpretació i aplicació de les normes de dret privat Les regles més importants de la part general del dret civil espanyol estan recollides al Títol Preliminar del CC. 1. Identificació de la norma jurídica potencialment aplicable, dins de les fonts del dret. Primer s’ha d’interpretar la norma per identificar el seu
sentit. Cal conèixer el paper de l’equitat en la interpretació i aplicació del dret. La tasca d’interpretació s’aplica a qualsevol de les fonts del dret espanyol (llei, costum i els principis del dret, segons l’art 1 CC). La jurisprudència no és una font del dret, encara que té un paper important com a font d’interpretació de les normes (actua de manera complementària). Especial referència als principis generals del dret: funció integradora i d’interpretació. 2. Interpretació de la norma. Tant la jurisprudència com els principis compleixen aquesta funció d’interpretació de l’ordenament jurídic. Cal conèixer el paper de l’equitat en la interpretació i aplicació del dret. 3. Aplicació al cas concret.
Interpretació És el procés que permet obtenir el significat de les paraules i el sentit de les condicions i conseqüències que es preveuen.
Tipus d’interpretació 1. En funció dels subjectes: Judicial: el subjecte que primer està cridat a realitzar la tasca d’interpretació és el jutge o els tribunals perquè son els que estan cridats a aplicar la norma de dret privat al cas concret. No és font del dret però complementa l’ordenament. Autèntica: el legislador també pot crear normes i regles de caràcter interpretatiu quan defineix conceptes que després utilitza al llarg de la interpretació. Exemple: què s’entén per empresari o treballador. S’anomena autèntica perquè és la interpretació que fa el creador de la norma. És la interpretació que duu a terme el propi autor de la norma. Doctrinal: la fan els autors, juristes, acadèmics... que son experts en una determinada matèria i escriuen articles i llibres sobre aquesta matèria i proposen determinades interpretacions sobre aquesta. Aquesta interpretació no és vinculant, no és obligatori que els jutges segueixin aquesta interpretació a l’hora d’aplicar les normes a un cas concret. 2. En funció del resultat: podem distingir entre diferents tipus en funció al resultat al que s’arriba. Declarativa: arriba a concloure el mateix sentit literal que té la norma. No altera el sentit literal de la norma. Correctora: la tasca d’interpretació arriba a concloure un significa de la norma diferent a aquell propi sentit literal de la norma. Aquesta variació es pot fer en un doble sentit: pot ser extensiva, quan amplia el sentit literal de la norma o restrictiva, quan exclou de la norma determinats conceptes que sí que estaven previstos en el sentit literal de la pròpia norma. Lata: pot succeir que la norma té diversos significats. Quan és així, una interpretació lata seria quan la interpretació de la norma permet que aquesta tingui més efectes i sigui més aplicable. Una interpretació així seria lògica quan la norma jurídica tingués conseqüències beneficioses sobre el particular. Aquesta interpretació escull la interpretació que permet una major aplicació de la norma.
amb l’origen històric de la mateixa. Aquí es tracten essencialment els materials prelegislatius del text legal. Sociològic: pretén que a l’hora d’interpretar la norma es tingui en compte la realitat social del moment en el que ha de ser aplicada, no la realitat social del moment en que es va aprovar. El Títol Preliminar del CC consagra aquesta interpretació. No obstant, aquest criteri no autoritza a inaplicat una norma vigent per la seva possible disconformitat amb tendències socials imperants. Teleològic: vol que es tingui en compte a l’hora d’interpretar la norma jurídica quina és la finalitat, el veritable sentit que es pretén aconseguir aprovant aquella norma (ratio legis). Aquest criteri té un caràcter preferent en l’art 3 CC. El problema d’aquest criteri és que és difícil determinar quin és l’objectiu de la norma. Per començar, al haver-hi diversos autors d’una mateixa norma, pot haver més d’un objectiu o que aquests no tinguin els mateixos objectius comuns amb l’aprovació de la norma.
No existeix una jerarquia entre aquests criteris, tot i que el que sí que s’ha establert és que s’ha d’aplicar de manera preferent el criteri teleològic.
Aquesta llista de criteris no és exhaustiva. Son criteris alternatius, en funció de la norma concreta es donarà prioritat a un o altre. En l’art 3 CC es pot veure una clara preferència pel criteri teleològic. No hi ha un criteri jeràrquic entre ells.
Art 111 CCCat: el legislador català determina que en l’aplicació del dret civil de Catalunya s’ha de tenir en compte com a criteris d’interpretació de les normes de dret civil català els principis generals que informen aquest dret civil català. S’ha de tenir en compte la Tradició Jurídica Catalana i la jurisprudència civil del Tribunal de Cassació de Catalunya (1934-1939) i del TSJC no modificades per aquest Codi o altres lleis. Aquests 2 nous criteris s’han d’aplicar només respecte el dret civil català. Son criteris específics que el legislador català estableix que s’han de tenir en compte a l’hora d’interpretar el dret civil català. La jurisprudència d’aquests 2 tribunals pot ser invocada com a doctrina jurisprudencial als efectes del recurs de cassació.
La tradició jurídica catalana està formada pels fonaments històrics del dret vigent i la doctrina dels juristes catalans històrics. La disposició Final Segona de la Compilació de dret civil de Catalunya de 1984 fa referencia al dret civil català i al Tribunal de Cassació.
Exemples de principis generals del dret civil català: llibertat civil (art 111. CCC), principi de bona fe (art 111 CCC) i doctrina dels propis actes (art 111. CCC).
Criteris no previstos a l’art 3 CC Els criteris generals previstos a l’art 3 CC no són exhaustius. Es poden utilitzar altres criteris per interpretar aquestes normes com la CE i la jurisprudència constitucional. Son criteris d’interpretació de normes de dret
privat. Son també criteris d’interpretació els tractats internacionals (així ho estableix la pròpia CE, especialment en l’àmbit de DDFF i llibertats). El dret comunitari també és un dret que s’ha de tenir en compte a l’hora d’interpretar el significat de les normes de dret privat. La jurisprudència del TS i del TSJ (de les CCAA que tenen dret civil propi) també ha de servir com a criteri d’interpretació de les normes de dret privat. Si un tribunal no segueix la doctrina establerta pel TS o un dels TSJ en una matèria perquè s’interpreta de manera diferent es pot utilitzar aquesta infracció de la jurisprudència per fonamentar un recurs de cassació d’aquella sentència amb la que està insatisfet davant del TS.
Equitat L’equitat s’entén com la justícia material del cas concret. Té 2 funcions bàsiques en l’aplicació del dret privat. Per una banda és un criteri d’interpretació de les normes de dret privat i, per l’altra, pot servir com a criteri de decisió al marge de les normes jurídiques. Segons aquest criteri el jutge ha d’escollir la interpretació de la norma que doni lloc a un resultat més just per les parts en el litigi. Equitat com a criteri d’interpretació del dret privat: tan l’art 3 CC com l’art 111 CCC consideren que l’equitat s’ha de tenir en compte a l’hora d’aplicar les normes jurídiques. El que seria la solució justa del cas s’ha de tenir en compte com a criteri d’interpretació per aplicar les normes jurídiques. Equitat com a criteri de decisió/alternatiu a la norma jurídica: la regla bàsica és que l’equitat no pot ser mai un criteri autònom de decisió al marge del dret. L’equitat no pot ser un criteri alternatiu per decidir sobre un determinat conflicte jurídic. El jutge no pot resoldre d’acord amb l’equitat un determinat conflicte. La pot tenir en compte a l’hora d’aplicar una norma des del punt de vista interpretatiu, però no pot utilitzar l’equitat com un criteri alternatiu a la norma jurídica per decidir el cas.
L’equitat no opera com un criteri aïllat, sinó que ha de concórrer amb els altres criteris d’interpretació, ja que la resolució d’un cas concret no es pot basar de manera exclusiva en l’equitat.
Principi de bona fe i les seves manifestacions (art 7 CC i art 111 CCC) El retard deslleial, actes propis i abús de dret son doctrines que deriven del principi de la bona fe (l’infringeixen). Infringeix el principi de la bona fe qui exercita amb retard i de manera deslleial un dret propi, qui realitza una conducta que és clarament contrària i incompatible amb uns actes anteriors propis i qui abusa o exerceix de manera desproporcionada el seu dret.
El principi general de la bona fe és un principi general del dret i en aquest sentit pot actuar com a font del dret quan no hi ha una llei o costum que donin una solució a un determinat conflicte jurídic i, a més a més, com a principi general del dret, s’ha de tenir en compte a l’hora d’interpretar les altres normes jurídiques. Aquest principi està recollit tant en el CCCat com en el CC espanyol en els preceptes 7 CC i 111 CCC.
La concepció objectiva també és la concepció que s’utilitza en l’àmbit contractual. L’article de referència en aquest àmbit és l’art 1258 CC. D’acord amb aquest precepte, els contractes obliguen des del moment en que hi ha consentiment de les parts. El que és important és que no només obliguen a allò pactat sinó a les conseqüències que es derivin del principi de la bona fe aplicable d’acord amb la naturalesa i el contingut del tipus de contracte que es tracti.
Per tant, la bona fe en l’àmbit contractual integra el contingut del contracte i és la base per la creació de noves obligacions per les parts que s’hauran d’ajustar a aquestes noves obligacions i a aquest nou model de conducta derivat de la bona fe. Les obligacions que s’expliquin en el contracte son obligacions contractuals, per tant, no complir-les activarà els mecanismes propis de l’incompliment contractual.
Doctrines que posen de manifest l’aplicació del principi de la bona fe La bona fe com a model de conducta limita l’exercici dels drets i les obligacions. En aquest sentit, el titular d’un dret que no l’exercita d’acord amb les exigències de la bona fe no pot demanar que se’l protegeixi o que altres particulars compleixin una obligació.
- Retard deslleial: d’acord amb aquesta doctrina el titular del dret que l’exercita amb un retard significatiu amb el temps i ho fa trencant la confiança legitima generada en l’altra part de que el subjecte no aniria a reclamar-li el compliment de la obligació, no té el dret a exigir el compliment del dret (no pot reclamar el seu compliment). D’acord amb la jurisprudència serien necessaris els següents requisits: que l’exercici del dret es portés a terme amb un retard significatiu i que a demés aquest retard anés acompanyat d’una conducta de la part que generés una confiança en l’altra de que aquest deute no s’exigiria en el futur. Està relacionat amb la prescripció (limita l’exercici dels drets en el temps). Obliga a que el titular exerciti el dret en un determinat període de temps que ve fixat per l’ordenament jurídic. Ho fa per garantir la seguretat jurídica, per promoure un exercici diligent dels drets... El retard deslleial com a doctrina de la bona fe té sentit aplicar-lo abans que el seu compliment hagi prescrit.
- Actes propis: aquesta doctrina no ha estat positivitzada en el dret civil espanyol, però sí que ho ha estat en l’art 111 CCC. La definició que trobem en aquest article és un bon punt de partida per identificar quins elements han de concórrer perquè es pugui al·legar la doctrina dels actes propis i perquè la persona titular d’un dret no el pugui exercir per considerar que ha incomplert el principi de la bona fe. D’acord amb aquesta doctrina ningú no pot fer valer un dret ni sol·licitar el seu compliment o exercici quan l’exercici d’aquest dret contradiu de manera clara una conducta observada pel titular amb anterioritat si aquesta conducta tenia un contingut clar de la qual derivaven conseqüències jurídiques per un tercer i que son incompatibles amb la pretensió que en el present pretén aconseguir aquest titular del dret. El que és característic dels actes propis és que hi ha d’haver una contradicció entre les conductes adoptades pel titular en el temps. Si amb la primera
conducta que tenia un significat clar i conseqüències per a tercers havia generat una determinada expectativa, el que no es pot fer en un futur és alterar aquella conducta amb la finalitat d’obtenir unes altres pretensions. El que es tracta de protegir son els interessos dels altres. 3. Abús del dret: l’art 7 CC estableix que la llei no empara l’abús del dret o l’exercici antisocial del mateix. En aquest sentit, el que és característic de l’abús del dret és que, el titular del dret, que en principi està emparat per aquest dret objectiu, l’exercita de manera desorbitada, desproporcionada i extralimitada, més enllà del contingut normal previsible d’aquest dret. Ho fa a demés en prejudici i generant molèsties cap a tercers. Aquest tipus d’actuació és considerada pel dret com una actuació contrària al principi de bona fe perquè s’està abusant de l’exercici del dret. Les conseqüències jurídiques que comporta aquesta manera de fer son el cessament de l’actuació abusiva i fins i tot es podrien adoptar mesures judicials o administratives que poguessin garantir que aquella persona no dugués a terme aquella actuació en un futur. El titular del dret que l’ha exercit de manera abusiva haurà de reparar els danys i prejudicis que en el seu cas la víctima pugui provar i la conseqüència més important, que és comuna a les altres doctrines que hem analitzat, és que el titular del dret no el podrà exercir, és a dir, no podrà sol·licitar que es compleixi el contingut d’aquest dret i que es satisfaci el seu interès. Aquesta definició és objectiva: no cal una actitud dolosa o una voluntat de perjudicar al tercer, és suficient amb que no existeixi una finalitat o una causa legítima que justifiqui que la persona actuï d’aquesta manera.
Eficàcia constitutiva de les normes jurídiques El context per entendre l’acte jurídic és el dels diferents fenòmens de la realitat social que son objecte de regulació pel dret. Aquest delimita una part de la realitat social a la qual li atribueix diferents efectes i conseqüències molt diverses. Aquesta realitat es converteix en realitat jurídica. Dins d’aquesta realitat hi ha diferents fenòmens. La doctrina tradicionalment ha distingit entre el fet jurídic i l’acte jurídic en funció del paper que té la voluntat en l’existència d’aquests fenòmens. Per tant, haurem de distingir entre norma jurídica, acte jurídic, fet jurídic i negoci jurídic.
El fet jurídic és aquell que existeix amb independència de la voluntat del subjecte. Son situacions de la realitat que tenen efectes jurídics però que no depenen de la voluntat del particular. Exemple: el naixement o la mort. Son fets jurídics perquè no depenen de la voluntat del subjecte però, en canvi, tenen conseqüències molt importants pel dret: amb el naixement es crea la personalitat jurídica i això significa que la persona des d’aquell moment pot ser titular de drets subjectius i d’obligacions. Amb la mort, aquesta personalitat jurídica s’extingeix i també es dona una altra conseqüència, que és la successió hereditària, és a dir, la transmissió del patrimoni de la persona morta cap als seus hereus. Un altre exemple seria també una malaltia mental.
L’acte jurídic és una manifestació de la voluntat del subjecte (això és el que el distingeix del fet jurídic). A vegades, les persones manifesten voluntats i realitzen conductes que expressen la seva voluntat i el dret aplica a aquestes
Apunts part Dret Civil
Assignatura: Fonaments del Dret Privat i de l'Empresa
Universitat: Universitat Pompeu Fabra
És una previsualització
Accedir a tots els documents
Aconsegueix descàrregues il·limitades
Aconsegueix notes més altes
